Molí Giner
El riu Xaló o Gorgos és el de major llit de la comarca en extensió però no en en cabdal -molt irregular en funció de les pluges torrencials-. Amb 55 km de longitud, neix a Castell de Castells i desaigua al Mediterrani per Xàbia després d’un accidentat recorregut travessant els pobles de Castells de Castells, Benigembla, Murla, Parcent, Alcalalí, Xaló, Llíber, Gata, Dénia i Xàbia.
Fernando Sendra Bañuls, gran amant de tot el que té a veure amb l’aigua, en l’article ‘Un patrimoni quasi desaparegut: els molins d’aigua del riu Gorgos’ publicat a la Revista d’Investigació i Assaig AGUAITS. Núm.12 (1996), en fa un interessant llistat de tot aquest patrimoni hidràulic tan lligat a la nostra història i que cal donar a conéixer. A Castells de Castells trobem una paret del Molí Xancosa i el Molí Gomis o molí Nou; a Murla el Molinet Vell (ja enderrocat); a Parcent el Molí Primo de Campoamor; a Alcalalí el Molí de les Hortes després de Macià i el Molí de la Raconà; a Xaló el Molí de la Tarafa, el Molí Nou i el Molí del Poble o molí Giner; a Llíber el molinet de Llíber i el Molí del Xaraca; i a Xàbia el Molí Narret i el Molí de Garçó.
Aigua i blat, auge i declivi
I és que l’aigua, segons ens conta Sendra, és l’element que ha fet possible, en nàixer l’agricultura, el pas del nomadisme al sedentarisme humà. La humanitat va deixar de ser caçadora per convertir-se en llauradora i ramadera. En un moment donat ens vam adonar què del blat i d’altres cereals es podien traure aliments, encara que prèviament hauria que picar-lo i transformar-lo en pols o farina.
De fet, al S.I abans de Crist ja es tenen referències sobre l’existència de molins moguts per mitjà de l’aigua, tot i que a terres valencianes és la falta de mà d’obra i la necessitat d’una major producció farinera degut a un augment de la població, el que và provocar als S.XI i XII -mercés als àrabs- una ràpida expansió dels molins. Els molins van ser una bona font d’ingresssos per al senyorius medievals i van tenir gran importància fins al s.XIX.
Amb l’arribada dels avenços tècnics però, els molins fariners junt a d’altres indústries tradicionals, van deixar de ser productius. Ara els pocs que queden s’han convertit en monuments històrics. Malauradament molts han desaparegut.
L’article el podeu llegir-lo sencer en aquest pdf:
Sendra Bañuls, Fernando: ‘Un patrimoni quasi desaparegut: els molins d’aigua del riu Gorgos’. Revista d’Investigació i Assaig AGUAITS. Núm.12 (1996).
AGUAITS.12.Sendra.Un patrimoni quasi desaparegut: els molins d’aigua del riu Gorgos
